Cendres d'un amor ardent

Era una jornada tradicional, de estressants aeroports, conferències en anglès geomàtic i dolor lumbar per la pesada Toshiba que mellaba just a l'espatlla dreta. Després d'un parell d'hores de vol endarrerit m'havia degustat dos cafès i una barra de xocolata. Per gastar temps m'havia comprat una versió especial de Viure per explicar-la-de García Márquez-, acte pel qual la dependenta em va regalar un separador de disseny interessant sobre el qual vaig assajar el meu nom, provant un marcador que finalment no vaig comprar. Resignat a l'espera m'havia assegut en una sala on semblava estar la gent que no tenia més que fer.

Quan vaig escoltar la crida per acostar-se a la terminal 27 em vaig aixecar com un soldat i vaig anar immediatament buscant una cadira propera. Quan vaig treure el meu llibre, a qui li havia devorat unes 43 pàgines em vaig adonar que el separador no hi era, recordava haver-lo vist caure de la meva cadira, així que de pressa vaig tornar a buscar-lo.

Quan vaig arribar em va semblar familiar el rostre d'una dama que amb les seves cames creuades i una maleta verda estrany s'havia acomodat a la cadira. Vaig poder veure el separador baix, em vaig apressar i amb cortesia li vaig demanar em permetés recollir alguna cosa sota la seva cadira. Em va llançar una mirada ràpida, al buit i immediatament va doblar el seu tors per fer-ho pel seu compte. Va prendre el separador el va observar uns segons, després em va veure amb la cella dreta i en aquest mateix moment la vida es em va congelar com una charamusca.


Per mesos havia dedicat els meus dons ocults a escriure cartitas per encàrrec a un parell de companys de primer curs, un segon i un altre de l'escola que per cinquanta centaus contractaven 17 de les meves línies per a noies que s'enamoraven de les meves lletres i es encariñaban de seus noms. Eren aquells anys quan jo creia que el meu rostre, ocult després d'un pèssim pentinat de costat i el pejoratiu de no ser de la capital, no em permetrien una resposta positiva d'una noia, menys de la que il·luminava els ulls a tres cadires per davant de la meva fila. Disposat a mai lliurar-li havia escrit una carta amb la cura d'aquest mateix relat, amb paraules que mai vaig posar en les missives mercenàries. L'havia doblegat com deia el format i amb molta delicadesa li havia entrellaçat les inicials dels nostres noms.

Un dia em vaig decidir lliurar-, l'excusa va ser infantil però em va costar dies planificar-la. A la jornada del matí li vaig demanar que em prestés el quadern d'Estudis Socials, enmig havia col·locat la carteta, just a la secció que ella havia d'estudiar per no caure en el ridícul de la professora Elida amb la seva enutjosa pregunta de les 7 del matí.

-La teva Quadernet- li vaig dir, mentre em tremolava la mà com si estigués entrant a l'internat una unça de droga o mitja revista pornogràfica.

Ella va estendre la mà i mentre em mirava amb un somriure cortès, tots dos vam ser testimonis com la carteta va caure al pis. Vaig tremolar com quan el pare de Cucaracho ens va trobar robant canya, em vaig prendre dels seus ulls i vaig poder veure com el seu nas es va arrufar, després es va ajupir a recollir la missiva i llavors els seus celles es van estendre, es van allargar i van arrufar novament mentre amb la seva mà tancava la carteta. Llavors la cella va fer una corda i em va veure mentre els seus delicats llavis deixaven anar un somriure de curiositat, desconcert i màgia.


Va ser la raó per la qual vaig reconèixer de manera precisa la seva expressió al recollir el separador, immediatament em va transportar quilòmetres en un mateix segon gairebé 23 anys després. Va haver de llegir el meu nom -que segur ningú més porta-. Va arrufar les dues celles al centre, les combo i va alçar la mirada cap a mi en una sincronia que només el destí podia haver preparat. Els seus boniques celles es van expandir en desconcert, immediatament els seus dos ulls es chispearon, van tremolar i la seva delicada boca va fer la mateixa expressió d'aquella tarda a la classe de educació Cívica.

Jo em paralitzi, vaig estendre com zombi la mà per demanar el separador i quan els seus dits van tocar els meus un corrent elèctric va travessar el meu cor i em van tremolar les cames com persianes en vertical. Es em va penjar un nus a la gola i mitja llàgrima es va formar a l'extrem del meu ull mentre veia aquell rostre guardat en el sector 1 del meu disc per anys. Els seus pòmuls eren iguals, amb una mica de maquillatge, ombres a les parpelles i assecat de saló que semblava no ser el seu costum però que donaven un toc lleugerament diferent al que el internat prohibia. Però era ella mateixa.

Llavors mentre ens preníem les mans, ignorants al lloc, les maletes i sorolls pels altaveus, la càpsula del temps es va obrir. Van córrer per les meves records els sis mesos d'aquell any, després que el meu carteta toqués el seu cor i decidís contestar-me paraules que em van deixar una setmana sencera amb dolors a l'estèrnum. Anhelava que arribés la classe per veure-la entrar, ordenadita amb la seva faldilla a paletones, cabell castany impecable, perquè em atrapés amb aquesta mirada que em donaria vida tot el matí i mort a la nit. Després anhelava que arribés la jornada de la tarda perquè em donés el quadern amb la carteta que anava a parar a la butxaca. La classe durava una eternitat, impacient suportava inert, per anar a llegir-7 pausades vegades, amb llàgrimes a l'estómac i dolor dins -molt endins- dels ossos. Llavors volia que fos de nit perquè apaguessin la llum. Tancava els ulls i literalment veia el seu rostre amb mig somriure, les celles frunzides, en corda, somrients.

El temps no semblava passar, les coses no tenien sentit de ser, les classes, la gent, només ella i jo. Mai ningú va preguntar pel secret del quadern que portava dues cartes d'anada i dues de vinguda a cada setmana, amb frases que mai havia escrit per encàrrec i respostes que fins llavors mai vaig imaginar podrien venir de la seva ànima.

Així era aquesta vida a l'internat, estimàvem amb tota l'ànima a un rostre que mai tocaríem, uns ulls que mai besaríamos, uns llavis que només amb sort vam besar. Els pocs contactes furtats eren a la classe de la professora Noies, Quan li deixava fer servir l'enformador perquè arruïnés el meu carro de fusta mentre li donava una lliçó que només portava l'objectiu de tocar les seves mans, acte al qual ella responia amb apretoncitos a les puntes dels meus dits. Aquells eren els moments més sublims del romanç, ella deia -a les cartitas- que li fonia la seva ànima mentre que als meus 13 anys la sensació era tan forta que em provocava lleus ejaculacions de lubricant i unes ganes de morir per dins davant l'eufòria per cridar el seu nom a Saturn un dilluns al matí. A hores d'ara ja no em fa pena confessar així de cru, però en aquells pubertos anys, és clar que tot era un complet caos legítimament ordenat.

Però ningú s'imagina si les cendres d'això podran transposar més enllà de les complicacions que vam adquirir i li donen sentit a aquesta vida.


Aquell moment d'il·luminació amb prou feines ens va donar temps per creuar un parell de paraules a l'aeroport, no semblava ser necessari i ni tan sols ens adonem de quant temps va durar l'encaixada de dits. Les seves ungles delicades, sense esmalt, van prémer els meus dits de nou i l'abraçada va ser intens. Vaig besar el seu coll a prop dels seus anells amb desitjos de plorar, mentre feia olor el seu perfum de roses en aigua, vaig poder sentir un gemec llastimós quan li vaig dir el nom -com li deia- just a cau d'orella, mentre sentia els seus pits pressionant el meu tòrax.

Llavors l'altaveu va anunciar el meu nom, advertint que la porta s'anava a tancar. Vaig sentir coratge i en un impulsiu segon li vaig preguntar el seu correu electrònic, ho va apuntar al separador, li vaig dictar el meu però vaig entendre la seva poca habilitat amb l'arrova quan no va poder interpretar el vocable Gmail.

-No et preocupis, tinc el tuyo- li vaig dir, al que va respondre insistent.
-No ho vagis a perdre, hauries escribírmelo-

Però no hi havia temps, així que vaig prendre el separador, el vaig ficar al llibre i vaig partir amb una abraçada curt i l'impacte del seu mossegada en el meu coll.

Vaig pujar a l'avió, ansiós per la carrera de perdre-i l'ensurt de l'furtiu trobada. Vaig prémer contra el meu pit el llibre com si fos part del meu ésser, com si allà estigués la meva vida, mentre em disposava a somiar. Uns segons més tard el company de viatge va començar a xerrar com metralladora, semblava ser un tipus que no podia deixar de parlar. Jo no volia perdre aquest moment amb un xerraire que em va parlar de mil coses en sis paràgrafs sense sangrilla, així que el vaig portar al tema de García Márquez. Just en els meus plans semblava haver llegit cada un dels seus llibres, preferia La Fullaraca,així que li vaig oferir el meu exemplar, que com ho esperava encara no llegia.

Vaig prendre el separador, el vaig guardar a la butxaca com ho feia amb les cartitas, després vaig tancar els meus ulls ... i la vaig veure de nou. Allà, on s'asseia a l'altra banda de la pista, sota la finestra de la casa de la Prof. Raquel Ramos, De cames creuades i mirada perduda. Jo, des de l'altre costat, a la banca de fusta, fins que les nostres mirades es connectaven en un fil virtual que semblava ignorar el partit de basquetbol, ​​el xiulet del conseller, les loras del costat o el marcador final. Vaig recordar aquell viatge a el Socors, Per la gorg Azulera, Quan va vestir una brusa verda ACUA ajustada al cos ... el seu somriure va haver de ser la mateixa però l'impacte únic i inoblidable. Després vaig recordar el viatge a San José del Potrero, -Més potrero que Sant Josep-. Aquesta vegada en l'uniforme celeste del cor de la Profe Nancy ... com els àngels.

-Esdras va preparar el seu cor, per inquirir en la seva llei ...

realment ho feien com els àngels.

El seu rostre diví finalment em va acariciar, i amb dues nits d'desvetllament literalment em va conduir en un passeig pels núvols.

La sortida de l'aeroport va ser ràpida, el taxi em va portar a l'hotel i en un moment estava còmodament assegut en una cadira estil Lluís XV buscant la connexió sense fils. Vaig ficar la mà a la butxaca per buscar el separador i no el vaig trobar. Vaig ficar la mà a l'altra, tampoc ho vaig trobar. Un temor va envair el meu cor i vaig començar a buscar en altres llocs: en el llibre, en la meva cartera, en la meva camisa, al meu passaport ... no estava!

Pausadament, un, una altra, i una altra vegada vaig revisar cada calçotets del meu equipatge, a mesura que anava descartant cada peça, un dolor al pit va començar a créixer. Després em vaig treure cada peça fins a quedar nu, em vaig sentir un idiota per segona vegada ia mesura que inconscientment començava a fer culleretes vaig arribar a la fatídica conclusió.

-Que Escombraries! - vaig cridar amb l'esòfag. Mentre em tirava els pèls, llançava olles contra l'aire i deixava anar altres blasfèmies indignes d'aquest bloc.


D'això fa ja uns anys. Ja no sé si recriminar la meva tossuderia, si qüestionar el destí, suposar que tots dos estem complicats o dubtar si realment va succeir.

Només puc estar-li agraït per haver-me permès estimar-la més enllà del que somnis, més d'una vegada. Més fugaç no va poder ser, però en ambdós casos, amb l'única raó de recordar-me que existeixo.

De nou ... Gràcies.


Pres de per allà, gairebé amb la mateixa tinta, per a uns quants lectors que saben que no només existeix el OpenSource.

6 Replies to "Cendres d'un amor ardent"

  1. Jeje.
    Després de 5 anys de bloc ... Si mires la categoria Oci i inspiració, veuràs que sempre hi va haver un article com aquest.

    Salutacions.

  2. No entenc, no ve al cas aquest post a qui en GEOFUMADAS això seria per una secció femenina o alguna cosa així, cursi. jejejeje Sorri però potser ahi gent que pensi el mateix que jo. Salutacions als amics de Geofumadas

  3. Si, entenc que és difícil fer pininos amb més gosadia que habilitat, quan es té lectors que han botat pèls llegint molt.

    Una salutació.

  4. Hola Angela. És bo veure't per aquí, gràcies pel carisma que provoques.

    Una abraçada

  5. Nooooooooo prefereixo L'Art de la Guerra ... també vaig llegir una com aquesta i al final no era en un aeroport sinó en un atrotinat moll ... es va aturar tant el temps que un cargol desovó en els dits ... tot i el seu disseny les mormodes van morir

  6. Que bo tornar a llegir-te! Em vas deixar enganxada a la pantalla per saber el final ... encara que intuïa que aquest separador no arribaria a bon port

    Salutacions!

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònic no es publicarà.

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.